|
El sobirà d'aquell indret era Argal III, casat feia pocs anys amb la bella princesa Sara, per la qual cosa tota la cort es va desplaçar d'una ciutat a una altre per desig expres de la nova reina.
El rei era conegut per la seva particualr debilitat per la carn de porc. Tenia grans extensions del seu regne dedicats a la seva criança. Per aquesta rao se l'anomenava familiarment el 'Rei Porquet'.
I així va passar, que Hogol va arrivar al castell on habitava el rei i tot el seu seguici i de molt bona manera va ser rebut i tractat.
Allí va conèixer a Nat, la maga amb cabells del color del coure, que sempre aconseguia amb la seva sola presencia arrencar un somriure; i al valent Sir Alons: famós i admirat per la seva força i valentia en les caceres de porcs senglars. Al costat de tan noble guerrer sempre es trobava el seu fidel escuder Conrad, persona un xic introvertida pero amb un noble cor.
Hogol es va sentir inmediatament interessat per la màgia de Nat i els seus poders, donat que encara que en menor grau, ell tambe sabia una mica de les arts dels encanteris. Es per aixó que un dia Nat va convidar a Hogol a les seves estances per ensenyar-li alguns trucs amb la magia.
Un cop alli, Nat li va ensenyar l'encanteri de la paret d'aigua. Ella l'anomenava aixi perque aconseguia que una paret quansevol tingués l'aparença de l'aigua quieta d'un estany, reflexant tot el que es trobava davant seu. Allò era molt mes que quansevol altre truc que en Hogol hagués vist mai i es va mostrar molt impressionat:
- La teva magia és veritablement poderosa, Nat. Coneixes altres encanteris tan meravellosos com aquest que m'has ensenyat?
- En conec un altre que encara és millor que aquest pero no he aconseguit que funcioni del tot be.
- I en que consisteix?
- Jo l'anoemeno el 'bagul dels records' i el que fa es guardar en aquest bagul que veus en aquest racó de la cambra totes
les imatges que s'han reflexat en la paret d'aigua. Però alguna cosa falla perque no aconsegueixo que l'aigua estigui quieta i al moure's distorsiona els reflexos que tinc guardats. Hauré de repassar els meus llibres d'encanteris.
- És increible... potser podries ensenyar-me algun d'aquests llibres per apendre alguna cosa d'ells.
- I tant! Són tots en aquesta taula. Pots venir a llegir-los quan vulguis, però trigaràs temps per apendre'n alguna cosa.
- Potser el Rei seria tan amable amb mi de deixar-me quedar amb vosaltres un temps i així podria apendre alguna de les teves arts.
- Crec que accederà de bon grat a la teva petició, doncs es sabut que mai nega la seva hospitalitat a persones nobles com tu.
Efectivament, el Rei es va mostrar molt generos, fins i tot complagut al saber les intencions del Hogol. Va ordenar que se li preparés una estança gran però acollidora i que s'el tractes amb respecte i cortesia, cosa que no era necessaria donat que la gent ja l'havia acceptat com un d'ells. Potser va ser per la seva sencillesa i simpatia, no ho sabia del cert, però era clar que es sentien a gust en la seva companyia i ell amb la d'ells.
Aviat va conèixer les bromes d'en Marsal, amb el qual va compartir tota mena d'histories cómiques; i l'hàbil Toms, l'administrador del tresor reial, del quan deien els seus amics que era capaç de fer diners venent pedres.
D'aquesta manera anava passant plàcidament el temps en aquelles terres, aprenent la màgia dels llibres de Nat i passegant pel camp amb les belles dames de la cort montants damunt de rozxinant: el seu fidel cavall blanc, les quals sempre tenien un somriure d'agraïment per dispensar-lis la seva atenció, especialment la jove i alegre Merc, la qual sempre venia, dia rere dia als esmentats passegos.
Però un terrible succes va venir a trencar la calma i la pau que regnava en aquell castell de fantasia.
Va ser Nunci, la millor amiga de Nat la que es va presentar mentre estavem repassant els seus llibres per advertir-nos que el Rei estava molt furiós.
- Correu, correu, una cosa terrible ha passat!
- Que ha passat?
. Ràpid, ràpid...!
Hogol no havia vist mai a Nunci tant espantada, doncs era una de les dames més alegres i trempades del castell. Es per això que va pensar que el problema havia de ser realment greu.
Els tres es van anar a trobar-se amb el Rei per esbrinar la natura de tant terrible succes.
Van arrivar a la sala del tro reial on ja eren reunits tots els cortesant. El jove i ben plantat Dav es va apropar per explicar-lis el que havia passat.
- Sembla que ha arrivat un lleó ferèstec al regne i que està devorant tots els porcs que es troba al seu pas.
- Però és que els porcs estan lliures en el camp?
- Això mateix, doncs d'aquesta manera la seva carn és més tendre i suculenta. Aquestes son les ordres del Rei.
El Rei es sentia veritablement ple d'ira i no parava de cridar i de moure els braços de manera desafiant.
- Que potser no hi ha ningú en aquest regne que pugui aturar aquesta bèstia? Es que em de deixar que aquest monstre devori tots els meus estimats porquets sense ni tan sols moure un dit?
- Són nombrosos els valents que s'han encarat amb ell, Majestat (va respondre Ferrn, el conseller reial), però ningu ha aconsiguit ni tan sols espantar-lo. Es una fera veritablement magnifica.
- Magnifica? Magnifica? Aquesta cosa es menja els meus porcs! Es abobinable! Vull que el matin!! En el acte! Jo sóc el Rei i aquest es el mei desitg i la meva ordre!
- Nosaltre acavarem amb aquest engendre, Majestat!
- Qui ha parlat? Apropeu-vos!
- Amb el vostre permis, Majestat... Som els caballers de l'Ordres d'Artun Ensen, que anem camí del nostre regne llunyà i vos heu donat generosament aixopluc per uns dies.
- Qui son aquests individuus i perque vesteixen d'aquesta manera tan senyorial i parlen en aquest to una mica altaner? (va preguntar Hogol a Nat).
- Són caballers del regne d'Artur Ensen. Van arrivar fa uns dies camí de la seva patria.
- Dieu que podeu posar fi a aquest malson? (va preguntar el Rei)
- Poso la meva espasa al vostre servei, Majestat. I amb ella la dels nobles caballers que m'acompanyen.
- Si es cert el que dieu, la meva gratitut cap a vosaltres no tindrà límits. Partiu immediatament en la seva recerca i no torneu fins que l'hagueu matat.
- Així ho farem. Majestat...
- I amb aquestes paraules els caballers van marxar del castell per trobar el lleó que estava matant als innocents porquets del regne d'Argal.
Els dies seguents no van ser massa esperançadors, doncs constantment arrivaben notices de noves matances de porquets, però cap de la mort del lleó, per la qual cosa el Rei es sentia molt trist i frustrat.
Després d'un mes d'infructuosa caçera, els caballers van tornar al castell capcots i "maltrechus"
- I doncs? (va preguntar impacient el Rei). On és el cap d'aquest animal?
- Majestat, ho sentim molt però no l'hem pogut matar. Hem lluitat contra ell nombroses vegades, sempre amb valentia i coratje però tot i així no he aconseguit derrotar-lo. Aquesta bèstia te la força de cent homes i és mes ferestec que cent tempestes!. Ningu pot derrotar-la.
- Greus noticies ens heu dut, nobles caballers i tot i que la vostra croada ha estat infructuosa, agreït us estic. Aneu a les vostres cambres a descansar doncs us ho heu guanyat. Jo per la meva part em retiro també doncs vull meditar sobre tot això.
I sense dir res mes ni mirar a ningu, el Rei va sortir de la sal.la amb rostre veritablement preocupat.
En Hogol es sentia una mica incomode en aquesta situacio, ja que desitjava ajudar però per altre banta els Hogol no son gent de lluita, per la qual cosa poc servei podria donar. Es per això que va decidir marxar d'aquelles terres i seguir el seu viatge. Al exposar les seves intensions a Nat, ella es va sentir una mica triste però va compendre els motius que l'empenyien a fer-ho.
- No et sentis malament per no poder matar el lleó. Ni els mes valents caballers han pogut contra ell de manera que no podries fer res per vencel
- Certes son les teves paraules, Nat, peò en l'esperit dels Hogol sempre viuen les ansies d'ajudar al qui esta patint i el vostre Rei esta patint molt ara.
- Ho se, pero hi ha coses que es poden resoldre tan sols amb la voluntat. A aquest lleo nomes el podria derrotar un altre lleo tant fort com ell.
- Que has dit?
- Que nomes un lleo tan gran i fort com ell podria derrotar-lo...
- Es clar!! Es veritat! No se m'havia acudit! Ja ho tinc!
- Que es el que se t'ha acudit? A que ve tot aixo?
- Anem a veure al Rei, corre!!
I aixi va ser que en pocs minuts el Rei estava novament assegut en el seu tro davant d'en Hogol i la Nat.
- Majestat, crec que se com podem lliurar-nos del lleo (va dir en Hogol)
- Estas segur del que dius, amic meu?
- Crec que si majestat, pero necessitare ajuda.
- El que necessitis, per tal que matis a aquest animal.
_ Solament necessito uns paletes i l'ajuda de la Nat, majestat.
- Paletes? Que es el que estas barrinant?
- Vull fer un mur , majestat
- Que potser vols tancar als meus porquets com vulgars lladregots?
- No majestat, nomes vull fer un petit mur. Confieu en mi: els vostres porquets no patiran cap mal.
- Que aixi sigui, doncs. Prem els paletes i tot el que et calgui però porte'm el cap d'aquest lleo.
- De seguida ens hi posem, Majestat.
Poca estona despres de dir aquestes paraules, i davant les perplexes i incredules mirades de tots, en Hogol sortia del castell acompanyat de la Nat i els millors paletes de la cort.
Es van dirigir cap a les terres on darrerament s'havien tingut noticies del lleo i es van aturar
en un verd prat on els porquets del Rei els agradaba anar. Hogol va demanar als paletes que fessin un petit mur de no mes de dos metres d'alçada per uns vint-i-cinc de longitut, recalcant especialment que la paret havia de ser el mes plana i perfecte possible.
Els paletes no entenien res i sabent que el lleo ronsava per aquelles terres no es sentien gens tranquils. Tot i aixi van complir fidelment els desitjos d'en Hogol i en poc temps el mur va estar acabat.
- Que hem de fer ara, Hogol?
- Ara nomes hem d'esperar i amb sort el nostre problema s'haura acabat.
- No entenc el que vols fer.
- Confia en mi, Nat. Si la meva idea dona resultat aviat tornarem a casa. Apa: vine amb mi que ens hem d'amagar
Es van pujar a un arbre proper al mur que els paletes havien aixecat i alli van esperar pacientment l'arrivada del lleo.
Despres d'unes llargues i avorrides hores d'espera el lleo va apareixer en la llunyania, apropant-se amb parsimonia i sense amagar-se de res ni de ningu. Els pobres porquets, al adonar-se de la presencia de tant poderos depredador van fugir espantats i morts de por.
El lleo seguia apropant-se lentament cap al mur sense inmutar-se.
- Deu meu, Hogol, es enorme! Que fem?
- Tranquil.la, hem d'esperar que s'apropi una mica mes... una mica mes... ara!
Ràpid Nat, necessito que llancis l'encanteri de la paret d'aigua sobre el mur!
- Pero per que?
- No preguntis i fes-ho, ara!
Nat va llençar l'encanteri al mur i en un instant va començar a reflexar tot el que es trobava davant seu.
Al principi el lleo no es va adonar de res, pero finalment va veure que un gran lleo s'interposava en el seu cami. Va dubtar un instant i despres va llençar un 'grunyidu' amenaçador, tot obrint exageradament la boca per mostrar les seves poderosses dents. L'altre lleo va fer el mateix i va ensenyar esmolats 'colmillos' al seu rival. El lleo va començar a fer gestos amenaçadors i demostracions de força a les quals sempre contestava l'altre lleo amb actes igual de poderosos.
Finalment es va llençar sobre el seu enemic, mentre l'altre feia el mateix. Els seus caps van xocar i per un moment es van retirar 'aturdits' pel colosal impacte, pero inmediatament es van tornar a atacar. Intentaven mossegar-se amb les seves poderoses mandibules i donar-se mortals urpades pero cap d'ells aconseguia ferir al seu rival. La lluita era terrible i sense treba. El lleo de mica en mica es va anar esgotant degut a la dureça de la lluita i la seva llarga durada i finalment, despres de varies hores, el lleo va caure al terra extenuat.
- Rapit Nat: ara es el moment! Esta completament esgotat i no ens podra fer res!
- Es increible! Com se t'ha acudit de fer quelcom aixi? Mai no m'ho hauria imaginat!
- Els Hogol no sabem lluitar pero tenim imaginacio. El pobre lleo ha fet tota la feina per nosaltres.
Amb el lleo ben lligat i montat en un carro, van tornar al castell per donar la bona noticia a tots.
L'arrivada va ser triomfant i tots van anar per aclamar als valents que havien agafat al temible lleo.
El Rei mostrava una cara radiant i alegre com no es recordava en molt de temps.
- Estimat Hogol, ens has salvat a tots de la maldat d'aquest animal i t'estic agrait infinitament. Tot el que em demanis i que estigui al meu abast et sera concedit!. I pel que a tu respecta, bestia inmunda, ara mateix ordenare que et facin matar!
- Perdoneu Majestat, voldria demanar-vos solament una cosa.
- I quina cosa es, amic meu?
- Voldria que perdonessiu la vida d'aquest lleo, donat que en realitat nomes matar per satisfer la seva necessitat d'aliment. No crec que veritablement sigui un animal malvat.
- Com?? Que potse vols que el torni a alliberar per que pugui tornar a devorar als meus porquets?
- En realitat havia pensat que, ja que els caballers d'Artun Ensen marxaran aviat cap a llocs remots i llunyans i d'alguna manera el seu honor va quedar malmes, podrien accedir a endur-se el lleo amb ells, amb la promesa d'alliberar-lo en un lloc segur pels vostres interessos i propietats.
- Es ben extrany aixo que em demanes, Hogol. Pero com que estic en deute amb tu i et vaig donar la meva reial paraula vaig a complir el que em demanes, tot i que no entenc perque et preocupes per aquesta bestia inmunda.
- Els Hogol som gent amant dels animanls i pensem que no es regeixen per bondat o maldat, tan sols els empeny l'instint de supervivencia. Això de vegades els fa mes humans que els propis humans.
- Aixi es fara, doncs. Ara anem tots a celebrar-ho de valent!!
Aquella nit en el castell va haber una grandiosa festa en honor del Hogol a la qual van anar tots els seus amics: Nat, Conrad, Nunci, Alons, Ferrn, Marsal, Toms, Dav i molts mes...
Ralip, la cuinera reial va fer una truita en honor seu, deliciosa com totes les que fa, per la qual cosa els convidat de seguida se la van cruspir.
Emma, una de les belles dames que mes agradava passejar a cavall amb en Hogol, animava a tots amb les seves sorprenents histories i contes comics.
I aprofitant que tots els seus amics estaven reunits va decidir donar-los la noticia de la seva propera marxa.
- Per que vols marxar, Hogol? Queda't amb nosaltres!!
- Haig de seguir el meu cami. Em sento a gust i feliç aqui ja que la vostra amistat m'heu donat, pero algun dia havia de deixar aquestes terres per trobar el meu veritable regne i crec que aquest moment ja ha arrivat.
Les cares de tots mostraven la tristesa que havia inundat els seus cors pero no van dir res perque sabien que, en realitat el Hogol havia parlat amb molt de seny.
I efectivament va arrivar el dia en que el Hogol va montar dalt del seu cavall per deixar aquelles terres i aquella gent. Tots van sortir del castell per acompanyar-lo un troç del cami i quan van arrivar al cim d'un turo que havia davant del castell, Hogol va aturar el seu cavall.
- Cuida't molt Hogol, et trobarem a faltar (van dir tots).
- Amics: en tot el temps que he estat amb vosaltres he apres una mica de magia i crec que ha arrivat el moment de posar-la en practica.
Va agafar una petita bossa que penjava del seu cinturo. la va obrir i va treure d'ella una llavor. La va llençar al terre i despres, al pronunciar un encanteri, va començar a germinar i en un instant es va convertir en un gran arbre.
La gent admirada es va apropar sorpresa a l'arbre per observar-lo millor i de mentres, en Hogol es va parlar.
- Cada cop que vingeu fins aquest arbre, alguna cosa de mi estara encara amb vosaltres. I de la mateixa manera que les seves arrels s'aniran extenent, l'amistat que sento per vosaltres anira creixent i arrelant en el meu cor.
- Gràcies per tot, Hogol. Bona sort (van dir tots)
- Gràcies a vosaltres per fer-me sentir com a casa meva.
I aixi va ser com, amb un somriure i una petita llagrima l'ultim dels Hogol va seguir el camí cap a la seva llunyana terra.
Envia aquest conte a un amic
|
|