La Castiza és una enamorada de les nines i algunes de les més maques les te posades a la
finestra que dona al carrer. Es per això que ha esdevingut en una de les cases més
conegudes del seu barri.
Prop d'on viu la Castiza hi ha aquest pont de fusta que passa per sobre de la via del tren.
Ja des-de el primer cop que el vaig veure em va cridar l'atenció fins que un dia vaig
decidir apropar-m'hi per fer algunes fotos. El problema va ser que vaig agafar la bici i
que fotia molt de fred, de manera que al arribar tenia les mans tant gelades que no podia
moure els dits i en consequencia no podia disparar la càmara!!
Aquest és el mitjà de transport que vaig utilitzar durant tots aquests dies. No està malament eh?
El dia que vaig arribar, la Castiza em va venir a buscar amb el seu pontiac sunfire i tal i
com m'havia promés, em va dur a casa amb la capota baixada. Quina llàstima que estava ennuvolat i
que fotia un fred que pelava... Però quan dessitjes quelcom de debó no hi ha mal temps que
compti. L'unic que has de fer és posar la calefacció i deixar-te despentinar pel vent!!
Per cert... la cara del altres automobilistes que ens passaven no es pot descriure en paraules.
Us ha agradat el cotxe eh? Donçs cap problema !! Si l'unic que heu de fer és jugar al 'Big Game'
que és com la nostre loteria primitiva. Només has de tenir una mica de sort i t'emportaràs
23 kilos... pero de dolars eh? Això són mes de 3.500 milions de pel.les!!! Vosaltres no se,
però jo ho tinc clarissim: si em toca aquesta burrada de calers el primer que faria seria
comprar-me un bici. Descarat que si!
Vet aquí que un dia passejant amb en nostre auto ens trobem de pet amb un carrer amb nom
de cançó de Dire Straits: Telegraph Road. Jo ja ho deia que aquests americans estan una mica
sonats. Mira que posar-li a un carrer el nom d'una cançó... Segur que si l'haguessim buscat
també hauriem trobat el carrer de la Macarena (AUH!!)
Al Mall de D.C. hi ha una quantitat notable d'esquirols i a més els colegues no es tallen un
pel. Els tius van al seu rotllo com si res i no tenen por de la gent. Quina enveja... aquí
el més segur és que algún marrec li hagues potut un roc pel cap.
No se si serà per robar protagonisme als esquirols, per donar la nota o que, però resulta
que la policia de D.C. va en sidecar. Jo ho veig una mica extrany. I quan han de dur
algú a la comisaria on el foten ? A redera? Assegut al sidecar? El fan anar a peu? Quins
misteris...
El divendres 13 de Març en Hogol va arribar al trenteni! Haig de reconeixer que va ser una
entrada molt maca. Sopar d'aniversari amb pastís-sorpresa. Lo mes fort és que va venir
tot el servei del restaurant a cantar-me el happy birthday!! Snif snif... hem vaig emocionar
i tot...
Com podeu veure a la foto la venda de diaris està automatitzada, tot i que no crec que
aquest sistema fos massa eficaç a casa nostre.
Al costat de Washington, concretament a la petita ciutat de Alexandria hi podem trobar el
restaurant 'Barcelona', propietat d'uns senyors de Saragossa! Sembla que li van posar el
nom de Barcelona perque segons ells allí a USA ni Deu sap on és Saragossa.
Com ja he explicat, el dia de Sant Patrick es viu molt allà a on erem. Aquí podeu veure
un carrer d'Alexandria guarnit amb banderes de USA i d'Irlanda. I es que com ens va dir
un home al pub irlandès on varem anar, Per St. Patrick tots som irlandesos!
Bueno, i ara com us ho explico això... A veure: un brunch és com un buffet lliure on esmorzes
i dines al mateix temps. Jajaja! A que sona raro? El nom ve d'ajuntar les paraules 'breakfast'
i 'lunch' osigui 'Brunch'. Hi ha dues taules molt grosses amb tiberi. La primera seria la de
l'esmorzar: sucs, pastes, bacon... Un cop que has 'esmorzat' vas a la segona taula i t'agafes
el dinar.
Un costum una mica raro, no? Donçs allí hi ha molta tradició de fer-ho, especialment els diumenges.
Nosaltres vàrem anar al brunch del club d'oficials de la base on treballa en Patrick. Quines
coses: El marinero de segona Hogol (condecorat, això si) codeandose con el almirantazgo! Mi
capitán! el pollo està frio!! JAJAJAJA!
